Una petita notícia de ràdio sobre una original obra de teatre, m’ha fet pensar que podria ser un bona manera d’aprofundir en la filosofia de l’hipertex.
El locutor Basté ens presentava amb un nom curiós “White rabbit red rabbit” una obra com no s’ha vist mai, cap assaig, un sol interpret, sense guió, s’ha estrenat a molts països del món, el director deixa que el públic tingui el mòbil connectat, potser per què en siguin partíceps? Potser per què l’obra es va fent en el moment de la seva representació? Cap d’ells en sap res. Moltes preguntes sense resposta.
Cada dia serà presentat per un actor diferent, que sàpiga comunicar, desconeixerà el text i és llençarà al buit, davant dels espectadors que també ells en seran desconeixedors. Es trobaran tots amb un espai buit, una escala, una ampolla d’aigua i un sobre. A partir d’aquí i un cop obert el sobre s’inicia l’obra. Un entremat on la llibertat de pensament és l’objectiu essencial per alliberar la creativitat.
L’autor, Nassim Soleimanpour, iranià fa jugar, tant a l’actor com a l’espectador, amb la incertesa, amb el desconeixement i possiblement amb un punt de morbo. Cada representació és diferent i amb aquesta diferència s’entueix l’hipertext, teatral sens dubte: conill blanc (l’hipertext som nosaltres) i conill vermell (el jo, que s’escapa en la incertesa).
L'Hipertext en les humanitats. 
Veiem hipertext allà on mirem! serà com un mal somni això de l’hipertext! (és broma eee). La veritat és que a mi també em va cridar l’atenció l’anunci d’aquesta obra i trobo curiosa la relació que hi fas amb l’hipertext. Començo a corroborar i experimentar que ens és fàcil comprendre conceptualment l’hipertext perquè el nostre funcionament mental també és hipertextual. Aquesta idea està molt ben explicada als apunts del Campàs però, sincerament, m’havia qüestionat poc com funciona la meva memòria.
M'agradaM'agrada