Anàlisi lexicomètrica

Per tal de completar aquesta assignatura d’Escriptures Hipertextuals, es necessari fer un treball final de recerca amb un programa anomenat AntConc, que ens ha de servir per realitzar una anàlisi lexicomètrica a partir de la recerca d’informació al web sobre diferents blogs. Es podien escollir entre diferents temàtiques i he acabat triant el feminisme, cosa que m’ha portat a cercar quatre articles que fessin referència sobre aquest tema i que descriuen molt bé en quin punt es troba la societat actual.

Un cop obert el programa AntConc 3.4.4 (Macintosh OS X) s’han passat aquests quatre articles a un format senzill com és “txt” per tal de pujar-los al “corpus” lingüístic, així l’anomena el programa. No he tingut cap problema alhora de codificar els caràcters perquè el sistema ASCII, estava incorporat al meu mac. Les dificultats han esdevingut amb la instal·lació del llistat de paraules stopwords.

De totes maneres, un cop solucionat he trobat moltes paraules freqüents del corpus que no ens diuen res, són paraules “ruido” com per exemple: de, que, en, los, etc., no tenen cap significat i he passat el filtre d’stopword. S’ha passat de 4.321 a 3.537 freqüències de paraules.

Si observem la pantalla, comprovarem que hi ha una llistat força llarg on cada paraula té la seva freqüència, en aquest cas s’ha fet servir el cercador del programa AntConc que les ha analitzades. Corresponen a les paraules que es repeteixen dels quatre articles escollits sobre el feminisme i les que tenen més freqüència.

Un procés automàtic on les paraules amb més freqüència són “mujeres” amb 66 i “feminismo” amb 64.

CONCORDANCES:

Si observem la pantalla següent, es pot comprovar que la concordança mostra la paraula “mujeres” objecte d’analítica, en el centre de color blau i a cada costat el context on apareix, per si escau, analitzar l’ús de la paraula en el corpus. Les concordantes són instruments indispensables en l’estudi de les col·locacions i patrona lèxics, per això és una peça clau en la investigació d’un corpus.

Passa el mateix amb la següent pantalla i amb la paraula “feminismo”

Com podem veure, la pantalla següent mostra els gràfics on es poden localitzar:

Un cop s’ha arribat al final de l’anàlisi lexicomètrica i hem pogut observar els resultats, comprovem que amb el programa AntConc ens permet fer infinitats de llistats de paraules de tot el conjunt dels textos o només d’una. És una bona eina que ens ha servit per deixar palesa la problemàtica de la dona en ple segle XXI.

Aquest programa AntConc que hem fet servir per aquesta anàlisi lexicomètrica ens serveix per cercar tota classe de concordances i llistats. Ens ofereix les eines bàsiques per realitzar automàticament i gairebé a l’instant múltiples seleccions.

Materials i fonts d’informació:

Feminisme 1 : www.mujeresenred.net/spip.php?article1397

Feminisme 2 : www.eldiario.es/zonzantica/feminismo_femenino-david_perez-alcalde_alcala

Feminisme 3 : https://feministailustrada.com

Feminisme 4 : blogs.publico.es/lidia-falcon/2017/03/08/las-ultimas-perversiones-del-feminismo

 

 

 

NET.ART

Tots sabem que les noves tecnologies ens estan canviant la vida ràpidament. Cada vegada els ordinadors i els sistemes digitals en fem més ús, per tant, és lògic que els artistes facin servir aquestes eines vinculades a la tecnologia i a l’experimentació per evocar el seu propi art.

Una de les pràctiques artístiques potser més conegudes sigui el Net.art, un fenomen emergent que només té sentit dins d’un mitjà de comunicació com és Internet. Pràcticament tota la informació la trobem dins de la pròpia xarxa. Si ens endinsem pel ciberespai trobem molts webs sobre aquest art. L’hipertext és l’eina que fan servir, indispensable i important per realitzar les seves obres. Si ens deixem portar per l’hipertext, només caldrà prémer els enllaços i saltar d’uns a uns altres, mai arribarem al final, són els principals factors que hem de tenir presents per arribar a entendre aquest art interactiu.

L’accés a les obres és més ràpid, disponible i econòmic que la majoria de les arts, però 25 anys desprès de Net.art encara és força desconegut per molta gent. És un art complex, fonamentat en el multimedia, però també en els llenguatges visuals de la programació, un acte que és necessari la participació d’aquell que estigui interessat de gaudir amb l’obra. Hi ha d’haver una interactivitat, el públic ha de completar el procés de comunicació artística quan interactuï amb l’obra a través de la xarxa. L’art ha d’endinsar a l’observador en una navegació seguint les pistes i trobar elements inesperats per provocar-li experiències immediates.

Els net-artistes busquen trencar les disciplines antiquades imposades en algunes pràctiques artístiques. La història de l’art digital i del net.art és encara curta, però la seva evolució és constant i transmet el desenvolupament d’una expressió de la creativitat contemporània a través de projectes i artistes especialment interessants.

És un art accessible, és més fàcil que qualsevol altre tipus d’art, només es necessita un dispositiu amb connexió a Internet, són creacions innovadores i el seu handicap és poder explorar els límits ètics, polítics i tecnològics en una gran sala d’exposicions que és la xarxa. Moltes vegades les imatges van associades a la música o bé la transformen en alguna cosa diferent. El Net.art està contínuament en evolució igual que les noves tecnologies. Ha de ser molt complex per cridar l’atenció. Ben segur que la seva experimentació, no us deixarà indiferents.

George Lakoff “NO PENSIS EN UN ELEFANT”

No pensis en un elefant, un joc de paraules de George Lakoff, lingüista americà, ens presenta les diferències del llenguatge polític dels conservadors (pare estricte) i progressistes (pare protector) per endinsar-nos en unes estructures mentals que anomena “marcs”.

“Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món (…) No podem veure’s ni ser sentits, formen part d’allò que els científics cognitius anomenen “l’inconscient cognitiu”(…) Totes les paraules es defineixen en relació amb els marcs conceptuals”.

Afirmacions que relaciona el lingüista cognitiu Lakoff amb els seus estudis sobre el paper del llenguatge a l’hora de condicionar el pensament de les persones: “pensem en termes de marcs mentals que anomena frames” i metàfores, si els aconseguim millorar sabrem articular millor el debat polític, perquè la gent pensa en aquests termes i si els fets es contradiuen, es mantenen els marcs i els fets s’ignoren.

Ens proposa no pensar en un elefant, perquè crea un marc d’orelles grosses, llarga trompa, del qual és impossible sortir-ne i pensar en altres coses. Lakoff, progressista i ideòleg demòcrata analitza l’estratègia de la dreta americana per generar recursos a base de metàfores que creen i reforcen contínuament. Aquest ús del llenguatge implica perill per a les persones per la forta càrrega ideològica i emocional ja que és una de les principals armes d’engany més poderoses de comunicació, per part dels conservadors EUA, per posar als progressistes a la defensiva.

George W.Bush va tornar a guanyar les eleccions a president desprès d’una guerra sense cap ni peus. J. L. Rodríguez Zapatero va ser diferent, va negar la paraula “crisis” en deia “desacceleració econòmica” i va passar el que tots sabem. Per què s’han produït aquests dos exemples? Lakoff ben segur que diria: fent servir estratègies polítiques, activar estructures mentals inconscients, una bona elecció del llenguatge i no pensar en l’elefant.¹

1Lakoff, G. No pienses en un elefante Lenguaje y debate político, Editorial Complutense Madrid 2007

Diàleg entre Piaget i Vigotsky sobre el pensament i el llenguatge.

El pensament o cognició es refereix a les activitats mentals associades al pensar, al coneixement, als records i a la comunicació. La psicologia cognitiva estudia aquestes activitats i inclou les formes lògiques i il·lògiques que utilitzem per crear conceptes, resoldre problemes, prendre decisions i crear judicis. El lingüista Noam Chomsky (1972) va afirmar: “Quan estudiem el llenguatge humà, ens apropem a allò que alguns anomenen l’essència del ser humà, característiques que, fins on sabem, són úniques del ser humà”. El llenguatge ens permet transmetre els coneixements acumulats d’una generació a una altra.

L’èmfasi que posa Piaget en la forma en què la ment es desenvolupa a través de la interacció amb l’ambient físic es complementen amb el que esposa Vigotsky en la forma en què la ment es desenvolupa a través de la interacció amb l’ambient social¹.

Piaget observa els nens com joves científics i Vigotsky com a joves aprenents.

DIÀLEG:

Piaget: El llenguatge i pensament no varia, el primer apareix al llarg del desenvolupament, juntament amb altres conductes simbòliques, però en tot moment la intel·ligència és qui controla les diferents manifestacions intel·lectuals².

Vigotsky: És fonamental per a l’adquisició d’un llenguatge la interacció entre subjectes. El nen aprèn de la seva relació amb els pares (funció interpsíquica) i després ho fa servir per a la seva autoregulació (intrapsíquica). Mantinc la independència del pensament i del llenguatge, funcions que en un moment donat convergeixen i fan possible el pensament humà³.

Piaget: Els nens progressen per quatre etapes de desenvolupament cognitiu: sensoriomotora (0-2),peoperacional (2-7), operacions concretes (7-11) i operacions formals (des dels 12), són etapes que no es produeixen de manera brusca, els nens en edat escolar són egocèntrics, no poden percebre les coses des d’un altre punt de vista.

Vigotsky: Tot i que et vaig manllevar la noció de llenguatge egocèntric has de tenir en compte que, la teva teoria, també va ser objecte de moltes crítiques per la seva vaguetat conceptual i l’alt nivell d’abstracció. No defineixes ni l’estructura cognitiva ni l’etapa de desenvolupament intel·lectual.

Piaget: Potser si, vaig pecar d’un excessiu formalisme i una falta de verificabilitat en els enunciats, però vull deixar palès, ara i aquí, que vaig renovar la psicologia evolutiva i encara et diré més, la meva teoria de desenvolupament infantil va donar lloc a moltes investigacions.

Vigotsky: Mai he estat un formalista, però sempre m’ha agradat estudiar el llenguatge com a eina d’activitats humanes on els aspectes significatius i comunicatius són més importants que els sensorials. El llenguatge i el pensament tenen orígens diferents i inicialment segueixen un curs diferent per fondre’s en la parla egocèntrica⁴.

Piaget: En els meus treballs sobre la intel·ligència sensoriomotora manifesto que, els nens petits són capaços d’executar accions orientades cap a objectius abans de l’adquisició del llenguatge. La parla egocèntrica significa el trànsit de l’autisme infantil al llenguatge socialitzat.

Vigotsky: Aquí discrepo, diria que tot el contrari, primer es dóna la parla social i després la parla interna individual i puc demostrar-te que la parla egocèntrica serveix pel contacte social en l’experiment amb nens en situació de falta de comunicació, i ara et poso aquest exemple:

“Quan es trobaven nens sordmuts o desconeixien el idioma, el llenguatge egocèntric disminuïa considerablement igual passava si havia molt soroll a l’habitació, però la parla egocèntrica facilitava la resolució dels problemes demostrats en l’augment del coeficient del llenguatge egocèntric quan l’activitat del nen era bloquejat.”⁵

Piaget: Penso que la instrucció ha d’anar darrera del desenvolupament cognitiu.

Vigosky: Continuo defensant la tesi contrària, ha de ser la locomotora del canvi intel·lectual. L’ensenyament implica una forma de comunicació nova amb els adults on la paraula assumeix una funció diferent de la que hem vist fins ara. La paraula deixa de ser instrument i es transforma en comunicació.

Piaget: Sóc un dels vint científics i pensadors més influents del s XX, vaig identificar aspectes de la cognició molt importants, que van estimular el interès mundial en el desenvolupament de la ment. No obstant això, els investigadors moderns creuen que el desenvolupament és més continu, però a la vegada, intenten adaptar les meves idees per aplicar-les a nous descobriments⁶.

Vigostky: Doncs, jo em vaig avançar en el temps, vaig criticar les limitacions d’una psicologia que equiparava l’ésser humà amb l’animal i prescindia del pensament i la voluntat, rescatant la consciència. L’activitat simbòlica i lingüística dóna origen a la cultura i la consciència és un producte social d’entrada a aquesta cultura que fa de mediadora en el desenvolupament infantil. No vaig ser comprés per molts dels meus deixebles, però quan parlem de la teoria històrica cultural cognitiva, tant tu Piaget com jo l’hem desenvolupat amb escreix i ara han de ser els investigadors que adaptin les nostres idees per aplicar-les a nous descobriments.

1Myers, D. G. Psicologia Editorial Médica Panamericana, SA Madrid (2010) 9e. (pàg. 188)

2Sadurní Brugué, M. La construcció intersubjectiva del coneixement humà UOC

3Carpintero, Helio Historia de las ideas psicológicas Piramide 2003 Madrid (pàg. 369)

4Gondra, J.M. Historia de la psicología Volum II Síntesis BCN 2002 (pàg. 336)

5Gondra, J.M. Op.Cit. (pàg. 336)

6Myers, David G. Op Cit. (pàg. 187)

WHITE RABBIT RED RABBIT

 

Una petita notícia de ràdio sobre una original obra de teatre, m’ha fet pensar que podria ser un bona manera d’aprofundir en la filosofia de l’hipertex.

El locutor Basté ens presentava amb un nom curiós “White rabbit red rabbit” una obra com no s’ha vist mai, cap assaig, un sol interpret, sense guió, s’ha estrenat a molts països del món, el director deixa que el públic tingui el mòbil connectat, potser per què en siguin partíceps? Potser per què l’obra es va fent en el moment de la seva representació? Cap d’ells en sap res. Moltes preguntes sense resposta.

Cada dia serà presentat per un actor diferent, que sàpiga comunicar, desconeixerà el text i és llençarà al buit, davant dels espectadors que també ells en seran desconeixedors. Es trobaran tots amb un espai buit, una escala, una ampolla d’aigua i un sobre. A partir d’aquí i un cop obert el sobre s’inicia l’obra. Un entremat on la llibertat de pensament és l’objectiu essencial per alliberar la creativitat.

L’autor, Nassim Soleimanpour, iranià fa jugar, tant a l’actor com a l’espectador, amb la incertesa, amb el desconeixement i possiblement amb un punt de morbo. Cada representació és diferent i amb aquesta diferència s’entueix l’hipertext, teatral sens dubte: conill blanc (l’hipertext som nosaltres) i conill vermell (el jo, que s’escapa en la incertesa).

BLADE RUNNER 1982

Blade Runer (1982) dirigida pert Ridley Scoott, és una pel·lícula de culte, tot un mite que s’ha convertit en un dels grans exponents de la ciència-ficció. Basada en la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? I, formada per molts registres fa una reflexió sobre l’existència humana i la ciutat transfigurada per la tecnologia.

Té infinitat de lectures, una d’elles reflecteix una societat potsmoderna per haver traspassat els límits de la modernitat. És asficciant, massificació urbanística i presència quotidiana de la tecnologia, aborda els últims dies d’un grup de “replicants” els Nexus-6, que són robots fabricats mitjançant engenyeria genètica i programats per viure quatre anys. Ingressen a la terra per allargar la seva curta vida i “bladerunner” els ha de retirar d’escena.

Metròpolis (1926) de Fritz Lang, l’acció passa l’any 2026, en una societat útopica governada per l’ordre, la neteja i la tecnologia. Tant Metròpolis com Blade Runer, tenen grans similituds, van marcar el disseny visual de les ciutats del futur del cine, amb un marcat concepte de l’arquitectura i sistema ambiental en distòpiques ciutats del futur. Un viatge hipertextual de la mà de l’audio, imatge, text i video.

Ambdues pel·lícules es poden veure com un hipertext. Mitjançant un “clic” pots endinsar-te en un munt de textos i amb la digitalització de les imatges construir hipermedies, les quals estableixen relacions amb altres textos, documents sonors i imatges. Podem trobar-hi el binomi: ciutat i tecnologia.

Aquesta estructura de l’hipertext ens permet passar d’un mitjà a l’altra, participar en multiples interaccions, etc, perquè la tecnologia està canviant la nostra forma d’interaccionar en la ciutat, noves maneres de moure’ns, etc., podríem dir que actua com una tecnòpolis anunciada per M. Castells (1994) és a dir, noves realitats urbanes en el context de la societat de la informació i del coneixement.

Esdevindran aviat els grans canvis de les ciutats dels futurs? La visió de les ciutats futuristes com Blade Runner i la més clàssica Metròpolis es quedaran con a ciència ficció? Sincerament, crec que els avenços tecnològics ens sorprendran. Com diria el profesor Castells, l’era de la informació està marcant l’inici d’una nova forma urbana, la ciutat informacional. Com afectaran aquestes tendències a les ciutats? En definitiva, molts interrogants i poques respostes.

PENSAR EN BLOG?

Els bloguers o webloggers són els qui elaboren els blogs. Per tant, ja em considero una bloguera, per haver-ne creat un i compartir-lo amb tots vosaltres mentre realitzem l’assignatura d’Escriptures hipertextuals. Formo part d’aquest grup de blogaires que compartirem, opinarem i escriurem cadascú al company que li pertoqui per reflexionar sobre els temes que anem penjant. Per ser un bon bloguer es requereix pràctica i curiositat, només em sento una aspirant.

Tot i que sóc de la generació del guix i el paper sóc conscient de l’impacte de les tecnologies digitals que a ple segle XXI revolucionen la cultura. Una de les que ha adquirit més protagonisme probablement és el format digital del blog. El blog com a eina interactiva és obert i ens permet participar i contribuir amb altres iniciatives, no hi ha un missatge definitiu, es poden aportar idees diferents en relació amb la dinàmica de la polèmica.

Una de les preguntes més fàcils de fer és: Són hipertextos els blogs? El profesor Joan Campàs en el seu llibre L’hipertext assenyala que potser el gènere més innovador que fa un ús més complet de l’hipertext és el weblog, es a dir el blog. No només s’ha fet famòs sinó que ha modificat completament l’univers digital en una manera de fer arribar a la gent molts continguts de manera atractiva.

La tecnologia avança ràpidament i l’aplicació dels blogs no és una excepció, existeixen des de finals de la dècada de 1990, primer eren com filtres d’Internet que es configuraven per compartir informació per la xarxa amb algun comentari propi, però són molts que comparteixen i intercanvien impressions sobre temes d’interès. Això també ha fet modificar les pautes de comportament del consumidor i per tant, les empreses fan servir els blogs com una nova eina de comunicació empresarial dins l’estratègia de màrqueting de les organitzacions.

Passejant per la xarxa en busca d’opinions i comentaris de blogs mitjançant enllaços hipertextuals, per tal de cercar més informació, sempre queden espais oberts i es pot arribar a crear un sentiment de confusió quan es llegeix. El lector o bé el bloger ha de ser actiu per submergir-se entre els links, jugar pels laberints, desfer i tornar a construir, cosa que em ve al cap una altra pregunta: Es aquesta la màgia de l’hipertext?

Aquest gran fenòmen en plena ebullició i més competitiu ben segur que aviat tindrà nous competidors, doncs la tecnologia avança i les plataformes també. I, per concloure recullo la idea del professor Campàs quan diu en el seu llibre, abans comentat, en el prefaci a les Investigacions filosòfiques, Wittgenstein reflexionava sobre la dificultat amb l’escriptura convencional en no permetre plasmar-hi la seva manera de pensar. L’escriptura electrònica també ens ha de fer reflexionar.

JULIO CORTAZAR, DUES MANERES DE LLEGIR LA SEVA NOVEL·LA “RAYUELA”

Julio Cortazar el 1963 ja va abordar dues maneres de llegir la seva novel·la “Rayuela”, la tradicional o bé la lectura per capítols, que té molta similitud amb l’hipertext i altera la lectura lineal. Aquesta novel·la s’estructura mitjançant una narrativa fragmentada.

Per què necessito un blog?

Aquest blog és per desenvolupar l’assignatura de Grau d’Humanitats, “L’hipertext en les humanitats” Utilitzo el mateix que vaig iniciar-me en l’aventura de blog amb “Mitjans de comunicació, història i actualitat” l’any 2015. Tornarà a ser la meva eina de treball per aconseguir superar aquest repte i col·laborar amb els companys de grup.

LA FEBRE DEL SWING

 

 

 

 

Fa algun temps que observo a diferents mitjans de comunicació la revifalla del swing, la música dels anys vint, el de les grans orquestres amb ritme desenfadat i ple de vibracions que va néixer a New York i que a conseqüència de pel·lícules com The Artist o El gran Gatsby ha contribuït a la seva proliferació.

Tant a França, com Londres i ara aquí el nombre de ballarins s’ha multiplicat en les escoles on s’imparteix aquest ball, on els professors t’indiquen que per ballar bé s’ha de gaudir de la música, compartir-la amb la teva parella i transmetre-la. També assenyalen que va bé per obrir la ment perquè has de prendre decisions molt ràpides en cada pas i això mantén les capacitats cognitives i a la vegada és saludable per l’exercici físic.

Aquest fenomen té molt en compte la manera de vestir i els petits detalls com els pentinats cosa que ha fet que el swing hagi fet proliferar el negoci de la moda retro ja que molts segueixen aquest estil a la seva imatge diària. Tant professors com alumnes els podem veure a la Sala Apolo de Barcelona, un dels clubs actuals on es viu el swing. Per a molts és més que un ball.

Si el lindy hop atrapa a totes aquelles persones que comencen a ballar i endinsar-se en la seva música, perquè se senten bé, fins i tot un estudi recent de l’Arizona Lindy Hop Society proposa la seva pràctica a col·legis perquè incrementa l’autoestima, millora la percepció de l’entorn i disminueix les dificultats de relació i comportament.

Es molt fàcil veure passejant per la ciutat gent ballant el swing en llocs ben diferents on podeu acostar-vos un cop acabades les vostres proves de síntesi i gaudir de les festes especials amb música en directe que ofereixen. Un bon pla, ideal per evadir-se de tot i gaudir de la música d’Ella Fitzgerald o Benny Goodman. La febre del swing ha arribat.